El historiador como traductor

Partint de l'hermeneutica dialògica proposada per H.-G. Gadamer i P. Ricoeur (només hi ha llenguatge si aquest és portador de temptatives d'acord [Verständigungsversuche ]), aquest article es proposa analitzar les possibilitats que ara s'obren als historiadors i les condicions que se'ls demanen (en aquesta nova era de multiculturalitat i globalització) per acomplir, en un sentit més profund que el tradicional, la seva noble funció de mediadors entre cultures, a fi de que aquestes s'entenguin mutuament. Els historiadors tenen una experiència particularment intensa del polimorfisme de la condició humana. Estan avesats al fet de que, fins i tot en una mateixa cultura, les paraules canvien el seu significat ( parcialment) amb el pas del temps. Aquestes capacitats poden permetre als historiadors traduir la interpretació del món d'una cultura a una altra. El diàleg intercultural (el gran repte del segle XXI) implica que la nostra comunicació, influenciada sempre per un llenguatge amarat per experiències trasbalsadores, pugui ser alliberada per mitjà de la catarsi d'una història llegida conjuntament i irènicament. Així, els historiadors i historiadores poden contribuir a redescobrir i transformar un món que cada cop compartim de manera més propera, amb la consciència de la nostra interdependència i comuna indigència existencial. Els historiadors tenen una experiència particularment intensa del polimorfisme de la condició humana. Estan avesats al fet de que, fins i tot en una mateixa cultura, les paraules canvien el seu significat (parcialment) amb el pas del temps. Aquestes capacitats poden permetre als historiadors traduir la interpretació del món d’una cultura a una altra. Aquestes capacitats poden permetre als historiadors traduir la interpretació del món d’una cultura a una altra. El diàleg intercultural (el gran repte del segle XIX) implica que la nostra comunicació, influenciada sempre per un llenguatge amarat per experiències trasbalsadores, pugui ser alliberada per mitjà de la catarsi d’una història llegida conjuntament i irènicament. Així, els historiadors i historiadores poden contribuir a redescobrir i transformar un món que cada cop compartim de manera més propera, amb la consciència de la nostra interdependència i comuna indigència existencial.
Assuming the dialogic approach of the H.-G. Gadamer's and P. Ricoeur's hermeneutics (there is only language if it contains an attempt at understanding and agreement [Verständigungsversuche ), the aim of this paper is to analyze the possibilities and requirements offered and demanded to historians now (in our new age of multiculturality and globalization) for performing in a deeper sense than the traditional one, their noble function of making different cultures mutually understood. Historians have an exceptionally good experience of the polymorphism of human nature because they are familiar with the fact that, even inside the same culture, words change meaning (partly) over time. These qualifications allow historians to translate the understanding of the world from one culture to another. The intercultural dialogue (the greatest challenge of the XXIst century) requires that our communication, always influenced by a language pervaded with troubling experiences, can be liberated by the catharsis of a history read jointly and irenically. Historians can collaborate in this way in rediscovering and transforming a world which we share increasingly closely, with the conscious of our common existential necessity and interdependence.